Sempre diuen que és bo riure's d'un mateix, i sens dubte és cert. Però quan un ha estat a la cresta de la ona, riure's del fet que un cau brutalment és, més que bo, digne d'admiració i elogi (i d'interrogació: com es pot tenir tant de sentit de l'humor?). És el cas de Jean Claude Van Damme. L'actor belga despertà durant els anys 90 un entusiasme pel cinema d'arts marcials i una admiració vers la seva persona que no es recordaven des de l'era de Bruce Lee.

Una dècada més tard, Van Damme és una estrella vinguda a menys, què s'ha de conformar amb fer papers protagonistes en pel·lícules que passen sense pena ni glòria pel mercat. Ara, però, presenta un producte que sens dubte aconseguirà un gran èxit: ni més ni menys que una paròdia de si mateix. La pel·lícula, titulada JCVD, ha sigut projectada aquests dies al Festival de Sitges, esdevenint un dels plats forts del certàmen.

JCVD presenta un Van Damme assetjat per la manca de popularitat i pels problemes personals (la seva ex-dona li reclama la custòdia de la seva filla, que a sobre vol anar amb la mare perquè al col·legi es riuen del seu pare), que per si fos poc es veu embolicat en un atracament. Barrejant realitat i ficció, i fins i tot amb alguna que altra escena improvisada, JCVD ens demostra dues coses. La primera, que fins i tot els més durs ploren. La segona, el que dèiem: que no hi ha rés més sa que riure d'un mateix. Fins i tot quan ets un Van Damme.