Diuen que Sant Jordi va rescatar la princesa de les urpes d'un drac malvat. I que quan va haver matat el monstre clavant-li una llança ben afilada, de la sang del gran llangardaix hi van brollar roses. Sant  Jordi, tot seguit, va regalar una rosa a la princesa. Però que va passar després? Això no ens ho ha explicat mai ningú...

Resulta que la princesa va agafar la rosa i va somriure de bat a bat. Orgullosa de ser rescatada per un noi ben eixerit, se'l mirava amb desig mentre movia la seva cara fent-se la tímida i movent aquelles arracades que li penjaven en forma de rombe. Tot seguit, Sant Jordi s'acostà a ella com si li anés a fer un petó, però l'enganyà. Quan ella ja tancava els ulls esperant que els seus llavis s'unissin, ell li xiuxiuejà a l'orella:


I marxà. Quan ella hagué obert els ulls, en Jordi (perquè de Sant res...) ja havia desaparegut. I la jove princesa tenia el cor palpitant. D'una banda, li feia ràbia no haver pogut tastar els llavis del  jove cavaller. Però per l'altra pensava, “bufffff, quin morbo”. I és que les paraules d'en Jordi havien fet pujar la temperatura... I és que a finals d'abril ja fa més calor. I ja se sap que la primavera...

UNES HORES MÉS TARD...

Era fosc. No feia fred. No se sentia ni una ànima. I la Núria (Incís: No sabem com es deia la princesa de debò, però és per no repetir massa 'princesa', però és un nom prou català i bonic per fer justícia a la Diada de Sant Jordi) va arribar a l'entrada del Laberint d'Horta. No hi havia ningú. Eren just les 23.59, la noieta va dir a l'aire:


Ningú va respondre. Ella estava dubitativa. Fins i tot va pensar que l'havia plantat. Palplantada amb un vestit blanc, digne d'una deessa grega, va esperar. I a les 00.00 va sonar el timbre d'un telèfon. Riiiing, Riiiing... El telèfon o el que fos no era d'ella, sinó que provenia d'una planta d'Aloe Vera que hi havia apropo de l'entrada del Laberint. La Núria, encuriosida per saber que era aquell soroll es va acostar cap aquella planta amb punxes. No veia res. Però seguia sentint el soroll, fins que va trobar alguna cosa. Que en agafar-la va deixar de sonar. Es tractava d'un mirallet. Un mirall guixat. De seguida ella va córrer cap a una clariana formada per la llum de la Lluna per poder veure millor què hi havia guixat. I sabeu què hi posava?


Una sensació d'excitació i pànic es van mesclar a les seves venes. Tenia por, òbviament.  Però per l'altra, tot allò l'atreia com mai. Perquè coi Sant Jordi feia això? “Si m'hagués pogut tenir després de matar el drac!”, es preguntava la princeseta. I bé, ella no hi tenia res a perdre. I va decidir-se a entrar al Laberint. I va llegir la inscripció que feia referència a Ariadna i el Minotaure. “Espero poder sortir d'aquí dins”, va pensar dins seu.

I només entrar, aquella noia d'ulls turquesa i de llavis dignes de la seva condició, va saber que era “la llum”. Disposades al llarg del recorregut laberíntic hi havia espelmes cada 4 metres indicant quin era el camí a seguir. Aquells punts de llum semblaven petites cuques de llum, i feien més agradable el trajecte. De cop i volta, la Núria va perdre la por. I el seu pas dèbil i dubitatiu es va transformar en un pas amb ganes i il·lusió. Va respirar fort i va començar a fer via per els diferents carrerons del Laberint.

A mesura que avançava per aquells camins de verd va començar a sentir una música. Una melodia que li resultava familiar. I com més s'acostava, la va començar a reconèixer. Es tractava de I see you (Leona Lewis), la música de la banda sonora d'AVATAR. La pell se li va posar de gallina. Ja no caminava tant de pressa. Va sospirar i va avançar lentament cap al cap del camí. La música ja se sentia més, i ja veia molta més llum. Era impressionant. Era com una pel·lícula. I per fi va arribar al centre del Laberint.

Era una clariana en forma de circumferència just al centre d'aquell bosc de parets verdes. En dos extrems hi havia dues estàtues ben reconexibles: Eros i Venus. Tota la clariana estava il·luminada ferotgement per desenes d'espelmes que acompanyaven el perímetre de l'espai més ampli del Laberint. I tot el terra estava cobert de pètals de roses. La fúria del drac s'havia transformat en una altra cosa. Era un llit destinat a un altre tipus de fúria.


Sant Jordi aparegué vestit també de blanc, samarreta blanca, pantalons blancs recollits per una corda. Una roba que permetia imaginar la seva musculatura de cavaller, aquelles corbes virils indestriables al patró de Catalunya. Ella es va girar i va somriure, va tornar a sospirar. En Jordi va caminar lentament cap a la Núria, que estava just al mig de la rodona de roses. I quan els seus llavis estaven a punt de besar-se de nou... “Primer dona'm la mà”, li va dir ell. La música seguia sonant. Llavors, agafant-la de la mà, li va fer un petó en aquells dits blancs i freds (per instants). I tot seguit la va girar i la va abraçar des del darrera, protegint-la. Ell volia que sentís que podia ser lliure, que no havia d'estar nerviosa per res. I llavors en Jordi va acostar els seus llavis a la nuca pàlida de la jove princesa.

Poc a poc va anar resseguint amb els llavis cada troçet del coll de la Núria. Una noieta que ja tenia els pèls de punta. En Jordi apartava on calia aquella melena de color granat confós amb castany per no deixar-se ni un centímetre del seu coll. De cop i volta, va agafar-la de nou per l'esquena apretant el cos de la jove contre el seu, comprimint amb les mans la panxa de la noia. Notant aquell piercing entre la roba. Percebent i imaginant allò que s'amagava darrera del color blanc.

I en Jordi es va ajupir. Amb les seves mans volia notar les cames de la noia. Des dels turmells va començar a acariciar a la Núria, tot pujant, cada cop més. I quan va arribar a l'alçada del maluc, que ella va deixar anar un sospir més llarg que els altres, es va apartar lentament. La va girar. Ara sí, estaven cara a cara.


Va dir en Jordi a la Núria. Es va apropar a ella que somreia. Va ser llavors quan ell va començar a treure-li molt cuidadosament aquell vestit de grega. Ella va aixecar els braços cap amunt perquè fos més fàcil treure-li la peça de roba. I en pocs instants el regal va anar descobrint-se. Ara qui va sospirar va ser ell.

La roba va caure al terra. L'única protecció que tenia ella era en Jordi i l'aire que respiraven. La Núria estava tota nua. Despullada. Més que un cos de princesa, tenia un cos de nimfa. Era baixeta i tenia unes corbes que feien emmudir. Ell va empassar saliva i va tornar a caminar cap a ella. Va agafar-la per la cintura i...

Compartir: Menéame   0 Comparteix   0 Comparteix   0