Com és que ja tinc símptomes de mareig? He pres les pastilles fa només deu minuts. Creia que això seria més lent, que tindria temps de sobres per recordar...

Començo a recordar el dia que ens vam conèixer. Era estiu i feia calor. Jo em sentia distant de tot i de tothom, i encara ara, tinc la sensació que sabia que apareixeries. Va ser així, de sobte, que et vaig veure venir. Aquella manera tan especial de caminar; aquells ulls entretancats i plens de misteri; aquell somriure seductor, aquells cabells despreocupats. Ja no recordo què va passar llavors: vas ser tu qui es va fixar en mi o jo en tu? Potser vam ser tots dos que ens vam sentit atrets al mateix moment. És una d'aquelles casualitats que només es produeix un cop a la vida... com a molt.

Però el cervell és massa capriciós. Ara em fa recordar aquelles manyagues que ens dedicàvem tot estirats a la platja mentre fèiem créixer la llista dels primers petons. Notàvem plegats l'agradable escalfor del sol mentre l'aigua freda mullava els nostres peus. Caminàvem sobre la sorra humida agafats de la mà o ens abraçàvem l'un a l'altre; sovint ens aturàvem a contemplar les suaus onades que venien a llepar-nos els peus i ens besàvem dolçament, aliens a tot. Ens sentíem únics a la platja, únics al món. I és que ho érem...

El cap em comença a fer voltes mentre recupero aquells moments tan dolços que vam viure als hotels on ens hem allotjat. Allà ens avesàvem a tots els luxes que ens podíem permetre. Després de fer de turistes per la ciutat durant tot el dia, ens convertíem en amants només entrar a l'habitació. Llavors, li trèiem la roba a l'altre mentre preparàvem el bany. Ens ensabonàvem amb tendresa mentre l'aigua calenta ens relaxava tan o més que les nostres moixaines; recorríem amb petons i mossegades els nostres colls cada cop més excitats. Més tard, parlàvem mentre arribava el servei d'habitacions i continuava el nostre ritual: sopar romàntic estirats al llit mentre vèiem, que no miràvem, una pel·lícula en llengües moltes vegades incompreses. El bany i el sopar només eren l'inici d'una nit plena de carícies, petons i paraules; una nit compartida on tots dos obríem els racons més íntims de cadascú. Aquelles nits no érem tu i jo, jo i tu; aquella nit érem.

Sento que el cor batega cada cop més lentament, la visió se m'ennuvola i no puc pensar amb claredat. Tot i el mal que em suposa, crec que és el moment de recordar què va passar després: un petit dolor al pit que es fa gran, una taca negra a la radiografia, un diagnòstic complicat, una cura inexistent... Sabíem què passava, sabíem què passaria; i en lloc de patir per això, jo patia per tu, tu paties per mi i, al final, ja no sabíem perquè patíem, però passàvem les hores abraçats o mirant una pel·lícula o plorant per dins per evitar que l'altre es despertés...

Per què havies de morir tan jove?

Durant uns mesos, he trobat a faltar les teves paraules, els teus ànims, el teu rostre entre les meves mans. Durant aquests mesos, he viscut sense viure, he rigut sense riure i he avançat sense avançar. M'he sentit tan buit, tan fals i tan, tan sol, que per primer cop sóc feliç des que no ets amb mi.

He pres les pastilles fa ja trenta minuts. Creia que això seria més lent, que tindria temps de sobres per recordar... Creia... Creia que mai més et tornaria a veure. Ara només vull retrobar-te d'aquí a uns sospirs, agafar-te entre els meus braços i prémer-te amb força, besar-te novament i sentir-me viu... De fet, crec que tu deus ser aquell punt blanc que comença a brillar al final del túnel.

Autor: Piuc