Aina,

encara estic un poc aturdit. Això que m'acaba de passar no m'havia passat mai. Parlo de fa exactament quinze minuts. Estic flipant. Pensava que certes coses només passaven a les pel·lícules d'en Conrad Son. M'encantaria poder-t'ho explicar en persona, perquè sóc incapaç de descriure exactament el que he viscut fa, amb prou feines, quinze minuts.

Estava estudiant a una taula de la biblioteca de les Aigües, a la Pompeu Fabra, quan de cop i volta he vist una noieta que em mirava des de la taula del davant. Era una pijipi en, tota regla: samarreta lila, minifalda, mitges negres... Una noieta prima, baixeta, amb una cara morena d'aquelles aràbigues. Com no, tenia el cabell recollit, adornada amb un parell d'arracades d'aro i, òbviament, el piercing al nas.

Jo estava completament concentrat. Però he vist que la noia em tornava a mirar. I he decidit mirar-la fixament, per intimidar-la i riure una stona, hem estat mirant-nos 10 segons i finalment l'he guanyada. Jaja. Ha estat boníssim. En veure que tenia la paella pel mànec, he decidit posar-la més nerviosa. Endevina què he fet?

Sí, m'he alçat, he agafat els meus trastos i m'he assegut al seu costat amb l'excusa que a la seva taula hi havia endoll per posar-hi el portàtil. Tot seguit li he dit en veu baixa... “a les bibliotques es ve a estudiar, no a jugar. Això no és una ludoteca”. I m'he posat a estudiar com si res. Al cap de cinc minuts me n'he anat al lavabo...

Quan torno, ella ja no hi era. Ni tan sols els seus trastos. Però hi havia un post-it groc plegat davant del meu ordinador. L'he agafat i l'he obert. Hi posava en lletres majúscules: “VÉS AL LAVABO PER DISCAPACITATS. NO TRIGUIS”. Només llegir això, he flipat. Això no se suposa que ho fem els nois? Bé, en tot cas, no sabia si es tractava d'una broma. I per si de cas, he recollit les coses i m'he guardat l'ordinador a la motxilla. He respirat a fons i amb els ulls ben oberts... he arribat al passadís on hi ha els lavabos i he intentat obrir el lavabo per disminuïts. Estava tancat... ¬¬ . No sabia quina era la 'contrassenya' que havia de fer servir per entrar, així que he dit: 'No sóc paralític, però tenim una cita'. Passen 5 segons i s'obre la porta... Ha estat brutal... això no ho expliquis a ningú... de cop i volta ha obert la porta un noi amb cadira de rodes que se m'ha quedat mirant amb cara de fàstic, i ha passat per davant meu depreciant-me. No cal que et digui que m'he volgut morir xD

M'he quedat astorat. Però no he tingut temps d'assimilar-ho, perquè tot seguit per darrera m'han emputxat cap a dins del lavabo. Era ella! Tenia un somriure d'orella a orella, amb aquell transfons malèvol (segur que ho havia vist tot!!! jajaja). Ha tancat amb baldal de la porta, ha deixat la motxilla al terra (jo he fet el mateix), i m'ha apretat contra la paret. Llavors m'ha començat a menjar la boca. Mare meva, quina passió. No recordava uns petons amb tanta força des que vaig anar a Cuba. Ha estat una explosió, segur que podríem haver generat electricitat... Jo he fet canviar les tornes perquè sapigués que jo també sé manar. L'he estampada contra la paret. Li he devorat tot el coll. I he tret la samarreta lila i he descobert uns pits ferms aguantats per uns sostenidors de colorins. Sense descordar-li, m'he permès de fer un bon esmorzar enduent-me a la boca la part superior dels seus pits, i apartat suficientment els sostenidors per tastar aquelles cireretes erectes. Ella cada cop més respirava més fort i deixava anar gemecs curts, compulsius i fluixos perquè ningú ens sentís. Estàvem a la biblio!

Ella no ha volgut fer-ho gaire llarg, i m'ha posat la mà al paquet. M'ha descordat el cinturó els tres botons dels meus texans. Els seus dits han començat a acariciar la meva 'arma de passió massiva', es notava que la volia ben dura perquè me l'ha cuidat com si fos una cosa a protegir. Fins que m'ha agafat els collons i els ha començat a fer servir com si fossin boles xines, suau però amb una mica de malaltia... M'ha mirat fixament als ulls i m'ha baixat els pantalons, sense treure'ls. M'ha abaixat els calçotets i ha començat a fer llenguatades el meu falus com si fos una piruleta. Però no se l'ha posada a la boca. Resseguia amb els ulls tancats, com si de xocolata es tractés, la seva llengua pels racons més desconeguts de la meva estaca. I quan pensava que em faria la mamada més espectacular que m'havien fet mai... patapam. Va, m'agafa de la mà i m'ha fet seure sobre la tapa del vàter.

Ella s'ha tret les sabates, s'ha deslliurat de les mitges i, amb una rapidesa inconcebible, ja no tenia calces. El que ha vingut després ja t'ho pots mig imaginar. S'ha acostat a mi, m'ha agafat el màstil, i s'ha posat a sobre meu molt lentament per poder gaudir de la primera perforació. Ha baixat molt a un poc a poc, amb la boca mig oberta del plaer que li produïa, fent un “oooooooohhhhh” d'alleujament, un 'per fi'.

Un cop ja he sentit la seva cova xopa cobrint-me-la i escalfant les esferes inferiors, ha començat a botar lentament amb els ulls tancats, i de tant en tant, amb el cap cap a dalt estremint-se de les sensacions que gaudia. Jo li anava mossegant els pits i llepant un cos prim, així com jugant de tant en tant amb el piercing que duia al melic. També li apretat amb força un cul petitó, amb unes galtes rodonetes que feien ganes de dur cap a mi. I llavors ella encara es posava més calenta.

Finalment, el ritme ha pujat. Ajudant-se dels ferros especials que hi havia al voltant del vàter, ha començat a accelerar-ho tot. Se li veia a la cara i en els gemecs continguts, que necessitava cridar més fort però que s'aguantava amb totes les seves forces. I aquella sensació encara li podia més. Jo, l'ajudava a fer-ho tot amb més força i maldat agafant la seva cintura amb força i empotrant-la cap a mi.

Llavors ha començat a desvariejar i s'ha deixat anar dels ferros. Tota la feina d'aguantar-la l'he feta jo. M'he convertit, jo i el meu falus, en una espècie de rodeo, com si jo fos un cavall salvatge al qual cal dominar. Tot i que l'única salvatge era ella. Ha corbat l'esquena de mil maneres, la seva respiració era gairebé com si l'estiguessin escanyant. Ha començat a deixar anar uns gemecs a l'aire que anaven acompanyats de silenci al cap d'uns segons. I finalment, ha parat, ha fet un sospir enorme. I un somriure de tranquil·litat ha envaït la seva cara morena.

Ha respirat profundament. I s'ha aixecat. M'he quedat assegut mirant-la tot esperant quina seria la seva pròxima acció. I ha fet el següent: s'ha posat les calces, les mitges i col·locat les sabates. Ha anat a buscar la motxilla, ha obert el baldal, la porta i... s'ha girat per dir-me “xerrem, estudia molt”. I HA MARXAT!!!!!!!!

NO M'HO PODIA CREURE! M'ha deixat amb la fera a l'aire i erecta, i amb una calentor que encara porto a sobre. Pfffffff. Encara no em puc creure el que ha passat. Però t'asseguro que només de pensar-ho... ja tinc ganes de tornar-li. Ja saps que amb mi no s'hi pot jugar ;-)

PS: Aina, respecte a les reflexions que em feies en l'últim mail, no sé fins a quin punt el sexe és realment important. Jo l'únic que et puc dir és que a mi m'encanta, i si ens porta de polleguera és perquè estem programats precisament per desitjar-lo. En qualsevol cas, m'has deixat intrigat amb això dels massatges als peus. M'agradaria que m'ho expliquessis en detall :P ptoooonnsss, si no ens veiem abans. BON NADAL!!

 

 

Compartir: Menéame   0 Comparteix   0 Comparteix   0