Divendres va començar el Mundial de futbol, que enguany se celebra a Sud-àfrica fins l’11 de juliol. És el primer cop en la història de la competició que un país africà acull aquest gran esdeveniment, i no ha resultat pa sucat amb oli. El país s’ha hagut d’adaptar a l’esdeveniment invertint grans quantitats de diners en estadis, infraestructures, senyalització i decoració per mostrar-se de cara a la galeria com un país completament desenvolupat.

Per una banda, ja anava sent hora que el continent africà pogués tenir les mateixes oportunitats de convertir-se en la seu del Mundial, però també resulta trist que aquesta competició faci oblidar al país problemes importants com l’alt índex de Sida, d’atur, de pobresa o de delinqüència. Els preus pugen escandalosament però no van acompanyats dels increments dels sous o les oportunitats laborals. Diners que s’haurien d’invertir en sanitat o educació, es gasten en benefici del Mundial i realment els mitjans de comunicació ho mostren com una prioritat.

En realitat, el futbol no ha tingut mai un paper principal en la cultura esportiva de Sud-àfrica. De fet, els esports més seguits al país són el rugby i el criquet, tot i que el futbol ha anat guanyant pes els darrers anys... en la raça negra del país. El futbol aquí és considerat “l’esport dels negres”. Això és una petita mostra de la diferència racial del país, que encara arrossega els vells fantasmes de l’Apartheid.

Encara avui es pot notar una clara homogeneïtat del color de la pell segons el lloc on siguis. Cada poble té determinats barris, escoles, bars i negocis per blancs i altres per negres. Sense anar més lluny, a la zona de fans de Johannesburg només vaig poder comptar tres blancs, incloent-m’hi, que seguien el partit inaugural de Sud-àfrica per la pantalla gegant entre els milers de persones, banderes i trompetes de la plaça Fitz Gerald.

Sigui com sigui, l’ambient que es nota aquí a Sud-àfrica és d’eufòria i esperança, tothom està entregat al Bafana Bafana, el nom de l’equip nacional que significa “joves” en idioma Zulu. A tot arreu es veuen samarretes grogues mentre sonen Vuvuzuelas, unes sorolloses trompetes de plàstic, i himnes en afrikaans i Zulu, mostrant l’orgull nacional. Ningú pensa en l’abans o el després del 2010, simplement volen aprofitar per no despertar d’aquest somni. Com diu la cançó del mundial de la Shakira, This time for Africa!

Més informació:

Comença el Mundial 2010 de Sud-àfrica: a quina selecció hem d'animar?