Tothom recorda aquells herois o súperherois protagonistes, amb poders extraordinaris i moviments meravellosos, que salvaven el món cada setmana. Però pocs recordem aquells guerrers que, amagats darrere una disfressa, majoritàriament ridícula, salvaven les velletes de malvats lladres de bosses.

Recordem, darrere del seriós, estudiós i bon fill Son Gohan, en la seva època universitària, un súperheroi vestit amb malles negres, un vestit verd, una capa vermella i un casc alienígena. Però si el gust per vestir d’aquest heroi encara no us va sorprendre, el repertori de posats “heroics” del “Gran Guerrer del Vent” aniquilava la vergonya pròpia, la dels malvats i la de tots els espectadors.

Aquesta faceta súperheroica va sorprendre en un primer moment, però a mesura que han passat sèries d’animació japonesa per qualsevol de les emissores de Televisió de Catalunya, podem veure que la idea de súperheroi que tenen els japonesos difereix bastant de la que hem vist sempre, bàsicament, la dels “bàtmans” o “supermans” americans. L’Ultraheroi, el favorit d’en Shin-Chan, amb un posat de victòria que ens recorda a les celebracions de l’exfutbolista Kiko; l’excentricitat d’en “Yaiba, l’emmascarat”, heroi de la Lliga de Detectius Júnior d’en Conan o les versions, en vàries sèries japoneses, dels Power Rangers en són un bon exemple.

Marc Romeu