El futbol és un joc d’errades. Si un jugador de bàsquet encistella un tir de quatre, és dolent. En canvi si un davanter anota un gol de cada quatre xuts, estem parlant d’un autèntic crack i d’un depredador de l’àrea. Tot i ser un esport d’errades, en el futbol hi té cabuda tothom, des de virtuosos de la pilota com Messi, directors d’orquestra com Xavi, jugadors de dibuixos animats com Romàrio, autèntiques bèsties físiques com Cristiano Ronaldo i, malauradament, també autèntics barroers com és el cas de Wellington tal i com la culerada varem poder comprovar el passat dissabte.

Tanmateix si hem de parlar de jugadors barruers, Wellington queda reduït a un simple aficionat. Aquest ecosistema del futbol està habitat per autèntics depredadors, les botes dels quals han acariciat els turmells més cars del món del futbol. Un dels més destacats fou Roy Keane, el capità irlandès del Manchester United va imposar al llarg de dotze anys la seva llei al mig del camp. Pocs van ser els que es van escapar de les seves carícies; a destacar l’entrada que li va costar la carrera a Alf Inge Haaland en un derbi de la ciutat de Manchester. Tanmateix, el més dur entre els durs, el jugador més barroer que ha donat el futbol, també prové de la inesgotable cantera futbolística de les illes britàniques i té un història peculiar tant dins com a fora del camp. Ens referim a Vinnie Jones.

 

Vinnie Jones (Watford, 1965) ocupa el segon lloc dels jugadors més expulsats de la història de la Premier League amb dotze expulsions. El líder és Roy Keane amb tretze; cal tenir present que Keane va jugar 14 anys a la Premier i Jones només 7, en el cas que Jones hagués jugat els mateixos anys a la Premier que l’irlandès, hagués fet miques el seu rècord. Tot i això, Jones és el líder absolut en quan a expulsions en la història de la lliga anglesa (comptabilitzant la Premier League i la First Division) i el jugador que més cartolines grogues ha vist.

La carrera futbolística de Jones transcorre entre el 1986 i el 1998 i a cavall entre la Premier League i la First Division. Va defensar la samarreta de Wimbledon (en dues ocasions), Leeds, Sheffiel United, Chelsea i el Queens Park Rangers sumant un total de 386 partits de futbol com a professional a més de 9 internacionalitats per Gal·les i una FA Cup l’any 1988 amb el Wimbledon. Aquell equip, fou batejat per la premsa anglesa com “Crazy Gang” (banda de bojos) degut a la gran quantitat d’amants de la segada i la coça al turmell que vestien cada diumenge la mateixa samarreta. Jones, conegut com “la destral” passarà a la posteritat del barroerisme futbolístic degut a una instantània en la que surt marcant “ben de prop” a Paul Gascoigne. Entre d’altres distincions figura com el jugador amonestat més ràpidament, quatre segons, i com el jugador amb més sancions per antiesportivitat i comportament violent. La Destral, també ens deixa com a herència futbolística una frase lapidària: Guanyar no és el més important sempre i quan guanyis. Tota una declaració d’intencions.

Un cop retirat del futbol, podem dir que Jones s’ha buscat bé la vida. Ara és actor, els papers de tipus dur i home dolent li encaixen a la perfecció i ja ha protagonitzat ja una trentena de pel·lícules i sèries de televisió, algunes amb cert èxit o reconeixement com Lock & Stock, Snatch o X-Men 3.