Era un divendres, després d’una jornada de feina. S’havien apilat les comandes i vaig plegar més tard del compte per tenir-ho tot al dia. A la nit m’esperava anar de concert i els meus amics ja em trucaven impacients, així que vaig passar per casa d’una revolada per tal de ruixar-me a dojo amb desodorant per dissimular la meva manca d’higiene i per agafar quatre calerons. Al sortir al carrer els meus amics estaven al cotxe, tocant el clàxon. El trajecte va ser curt, fins al pavelló del poble del costat. Un cop arribats ja se sentia la gresca. La festa prometia.

El meu alcoholisme em faria dirigir a la barra dotze o tretze cops aquella nit. En un d’aquests trajectes en la recerca dels plaers de l’alcohol, mentre m’esperava recolzat a la barra amb el tiquet a la mà, em vaig girar a la dreta. Hi era ella amb la mirada mig perduda per l’efecte de l’alcohol i les drogues. Aquest tèrbol efecte no podia dissimular la bellesa dels seus ulls foscos com el costo. Li vaig fer una bona repassada. Lluïa uns pantalons amples, tan amples que li queien, mostrant per sobre d’ells unes natges ben formades. A través de la seva samarreta mig estripada de “Karton de Vino” s’intuïen els seus pits. El fet de que no portés sostenidor i el desgast de la roba hi ajudaven. No puc amagar que em vaig excitar.

- Hola, com et dius? -vaig dir-li

- Què?!?! - va contestar.

- Que com et dius!!!!

- Perdona tio, és que la música està molt forta i vaig una mica morada. Em dic Laura.

Laura, un nom que no hauria imaginat mai per aquella bellesa amb rastes. Em vaig oferir a convidar-la i, clar, no em va dir que no. La conversa es va començar a posar interessant. Parlàvem, o més ben dit cridàvem, de música, de gresca i d’altres assumptes. Semblava que li començava a caure bé i que teníem gustos en comú. A mi també em queia bé. La meva mirada ja començava a estar desenfocada després de tants viatges a la barra quan ella em va dir:

-Ara toca que et convidi jo, tio.

- Gràcies, però no puc més. Si me’n bec un altre trallaré. –vaig contestar.

- Doncs t’hauré de pagar el cubata d’una altra manera. Anem al lavabo.

En aquells moments vaig al·lucinar però no m’ho vaig pensar dues vegades. De camí al lavabo anava encès com una bengala dels Boixos Nois al camp de l’Espanyol. La meva cigala estava més dreta que la barrera de l’autopista després de que els d’Acesa t’hagin atracat. Arribats als serveis ens vam tancar amb el baldó mentre ella m’anava descordant els pantalons. Els cops insistents dels que s’estaven pixant no van poder aturar la nostra frenesia. Em va fer asseure a la bruta tassa i es va dirigir al meu mànec erecte com el trinquet d’un vaixell de vela. Veient el mató que s’hi acumulava va ser quan em vaig recordar de que havia sortit sense dutxar-me. Vaig al·lucinar al veure que això no aturava la seva febre succionadora –vaig pensar que no s’havia fixat en la deixadesa dels meus baixos a causa del seu lamentable estat d’embriaguesa- fins arribar al final tal com una màquina munyidora. Quan va acabar no es va estar de dir “m’agrada la lleteta”, unes paraules que quadraran sempre més gravades en la meva ment.

Al sortir vam demanar que ens portessin a casa meva. El meu niu de porqueria li va agradar. La nit va ser salvatge, un càstig per a les molles del meu matalàs, entre glop i glop d’una ampolla de conyac que li vaig fotre al meu pare l’últim dinar familiar. Al matí em vaig llevar amb trempera matinera. Ella estava al vàter portant a terme una micció així que, encara mig gat, em vaig dirigir a pixar a la pica com els dies en els que la comuna s’embussa i em fa mandra arreglar-ho. El fet d’anar erecte va dificultar la meva tasca i el doll va sortir guerxo, desviat cap a ella, a l’alçada dels pits, fent-li la samarreta encara més transparent. Em vaig enrojolar de vergonya. Ella també, jo pensava que fruit de la indignació, però no: estava excitada i de seguida va fer-m’ho notar aixecant-se d’una revolada i amorrant-se, com la nit anterior, al meu piló, ara degotant.

La festa no s’havia acabat amb l’albada, tot just acabava de començar. El meu pis es va convertir en un festival de sexe brut i indecent, gairebé infecte. Els fonaments de l’edifici tornaven a trontollar, ara ja no només al ritme del “triqui triqui” de Demis Roussos, sinó també al ritme de la dansa de la pluja. Pluja daurada, és clar.

Autor: Embolicatroques