'La mà dels qui t'esperen' arriba en el moment de la teva carrera musical amb un major impacte mediàtic. Entrevistes a tots els mitjans nacionals del país, inauguració del festival Barnasants... Com has viscut tot aquest procés?

Amb sorpresa. No ens esperàvem que en un moment determinat arribaríem aquí. En aquests sis anys, ens han mantingut una mica al marge dels mitjans de comunicació, i ara, de cop i volta, el nostre nom i els nostres concerts han començat a aparèixer a mitjans digitals, escrits, ràdios, televisions... És una recompensa per aquests anys de feina, però de fet mai ens hem plantejat res més enllà de fer cançons i de treballar d'allò que ens agrada. A més, és important tenir els peus a terra i relativitzar les coses.

A què creus que s'ha degut?

Obrir el Barnasants ha sigut un factor important, perquè és un dels festivals més importants de casa nostra i a nivell internacional. Ens hem obert cap a altres espais on fins ara no hi teníem accés. Però potser també hi ha una lectura més social i política. Tal i com està la situació al nostre país, hi ha un interès per part del públic de recuperar la cançó d'autor. Això ve determinat per la política social que viuen els Països Catalans, una situació canviant que afavoreix la reflexió i el debat.

Ha quedat sense sentit el vell tòpic que diu que els cantants alternatius i antisistema no tenen cabuda als grans mitjans de comunicació?

Això ve determinat per molts factors. Cada cop hi ha més gent interessada en la cançó d'autor, i això es demostra als concerts, on cada cop hi ha més gent i amb un ventall de públic més variat. És evident que els mitjans, tard o d'hora, se n'han de fer ressò. És una evolució natural que determina que tot això tingui repercussió. Però no es produeix només en el nostre cas, sinó que passa amb la majoria dels cantautors de protesta.

Has deixat de ser el cantautor únicament de l'esquerra independentista?

Jo sempre he defensat el projecte polític de l'esquerra independentista, que aboga per la participació de molts sectors de la població per aconseguir la unitat popular. Això requereix que molts sectors de tendències ideològiques diferents caminin per construir un projecte comú. Però és cert que hi ha moltes persones que ens escolten que no combreguen amb els nostres principis ideològics. Sempre m'han posat aquesta etiqueta, però això és relatiu, perquè hem aconseguit que  hi hagi gent no independentista que escolta les nostres cançons.

Com ha influït en tot això les xarxes socials? A Facebook els teus seguidors es compten per milers, i al MySpace ets el més escoltat de tot l'Estat espanyol.

Ha influït totalment. Sense la utilització de les xarxes socials, tot això no hagués sigut possible. Nosaltres hem tingut un contacte directe total amb moltíssima gent, perquè sempre hem apostat per mostrar-nos propers a les persones a través de les xarxes. A través d'aquestes eines hi ha unes possibilitats de mostrar una música que costa molt trobar fora. Tot i això, les xarxes socials creen unes relacions virtuals i a distància, i per això fem concerts, perquè són un lloc de contacte real amb la gent.

Tot i ser relacions virtuals, el Facebook us ha servit per convocar 200 persones en un sopar popular a Sant Sadurní d'Anoia.

Sí. Encara estem flipant, perquè una iniciativa que va sortir del Facebook va aconseguir que vinguessin 200 persones al teatre de Sant Sadurní. A més, eren 200 persones disposades a venir a sopar amb una carmanyola i a anar de festa com si fóssim una família que marxa un cap de setmana.

'La mà dels qui t'esperen' té més semblança al primer disc o al segon?

Al segon. Com a mínim, estèticament, que no vol dir que sigui el mateix. Hem apostat per innovar musicalment i caminar cap a una línia estètica completament nova. Hem fet una música una mica més pop, i a nivell de lletres i de composició, és bastant similar a El camí cap a nosaltres, però les cançons tenen un missatge molt més obert de manera que cadascú pugui interpretar les cançons a la seva manera. Jo buscava dir el que pensava sense la metàfora perfecta i les dreceres que porten cap a coses que la gent no interpreta.

Una de les novetats del disc és el disseny, que incorpora una tinta termosensible que canvia de color quan la toques. Què vol transmetre això?

Amb el dissenyador, l'Èric Estany, sempre vam voler donar-li un significat que remetés a la idea original del disc: 'La mà dels qui t'esperen'. Per això hem utilitzat aquesta tinta, que canvia de color amb el contacte de les mans. Vam pensar: quina millor mà per esperar-te que la teva mateixa? Qualsevol persona ha de tenir confiança amb ella mateixa. A partir d'aquest concepte, l'Èric va començar a dissenyar la portada i contraportada del disc, per donar aquest toc metafòric al disseny i acostar-lo al títol del disc.

Conscients que això encareix el preu de venda.

No encareix excessivament el preu de fabricació, perquè és una tinta una mica més cara, però amb tirades llargues no es nota gaire. Som conscients, però, que la fabricació del disc s'ha enrederit moltíssim. El treball havia de sortir el 15 de desembre, i per errors de fabricació s'han hagut de tornar a fabricar les 2.000 còpies. L'endarreriment ha comportat una incertesa en nosaltres mateixos, perquè volíem treure el disc abans de Nadal per presentar-lo a l'Auditori. Però continuarem venent-lo a 10 euros, igual que l'anterior.

Què esperes, musicalment parlant, d'aquest 2010?

No ho sé. Espero poder seguir presentant les cançons d'una manera propera; espero que la gent entengui la proposta dels cantautors, i que comprenguin que cal renovar i reinventar l'escena musical actual.

De què serviran les consultes sobre la independència que s'han fet i es faran a centenars de municipis del Principat?

Per adonar-se que amb l'organització popular es fan molts més avanços a nivell nacional que no esperant les decisions dels grans partits polítics. La gent per fi se n'ha adonat que quan ens hi posem, podem fer coses molt grans. Jo no havia viscut mai una cosa així i, per tant, s'ha de valorar molt positivament. Els partits polítics poden jugar un paper més o menys important en un escenari d'independència, però qui ha de tenir la força és la societat civil. Espero que també serveixin per reflexionar entorn dels Països Catalans i sobre quin model de gestió econòmica volem. Sembla molt clar que anirem cap a la Unió Europea, però és un tema a part que mereix que hi hagi un debat. Realment volem entrar en un projecte social i econòmic com és el de la Unió Europea, que oprimeix els pobles sense estat? Això és un tema per reflexionar.

Girona és una de les ciutats on vas viure un temps, i un dels municipis on es farà una consulta sobiranista. Fa pocs dies, Alfons López Tena va declinar coordinar tot el procés en aquesta ciutat, després que l'esquerra independentista de Girona s'hi mostrés contrària. Com valores la notícia?

Jo no vaig viure de primera mà el procés de les consultes a Osona, i no sé com han treballat a nivell intern l'equip d'en López Tena. El que sé és que hi han hagut uns molt bons resultats. També entenc la posició de l'esquerra independentista de Girona, que criticava que l'equip de López Tena assumia un rol massa tancat, perquè sempre han apostat per fer les coses de manera oberta i assembleària, amb la participació de tothom.

És perillós fer una consulta sobiranista a Barcelona?

Hauríem d'arribar al moment en què tots els pobles del país poguessin fer aquests referèndums, per una qüestió d'higiene democràtica. Però fer la consulta a Barcelona és una decisió arriscada. No és el mateix fer-ho a Vic, on hi ha hagut sempre una tradició nacionalista, que fer-ho a un lloc com Barcelona, on el percentatge de votants independentistes dubto que sigui més gran del 20 o el 30%. S'ha de poder fer, però potser és una mica aviat. És preferible treballar molt més la part social i adreçar-se a tots els sectors de la població, tot i que és evident que s'està treballant en molts aspectes. Barcelona té un milió i mig d'habitants, i això significa que hi ha d'haver molts llocs on poder anar a votar...

Seria una victòria que guanyés el No amb un 40% de participació?

És clar. S'ha de lluitar perquè la gent voti, perquè és un exercici de democràcia que dóna legitimitat a la consulta. Però segueixo pensant que s'hauria d'esperar un bon temps.

És normal que l'SGAE vulgui cobrar un cànon a un casal d'avis de Ripoll o a les perruqueres que escolten música a la ràdio?

No és normal. És trist i depriment. L'altre dia vaig estar en un concert solidari a Vic, per una organització que es diu Sant Tomàs, que treballa per gent amb discapacitats intel·lectuals. Cap grup cobrava res, i l'SGAE va venir a l'inici del concert dient que volia el 10% del total de les entrades. Els músics vam haver de firmar uns papers dient que renunciàvem als drets d'autor, però em sembla d'un poc respecte increïble. Ells estan veient que el negoci va a la baixa, i fan el que sigui per recaptar diners. Són uns pirates, i no uns gestors de la cultura. A més, no tenen visió en aquest sentit, perquè només fan que crear-se enemics. Espero que quan siguem independents, tinguem la capacitat per crear una entitat de gestió cultural més coherent que l'SGAE.

No és lògic que els artistes vulguin protegir la seva activitat intel·lectual?

Sí. És una decisió política i econòmica. La gent que guanya molts diners venent discos estan interessats en agafar tots els diners que produeixen els drets d'autor. Ho trobo respectable, però hi ha altres maneres de reivindicar la feina que fan els músics.