Des de fa uns mesos has deixat de ser un dels integrants de Mesclat per passar a ser l'ànima dels Belda i el Conjunt Badabadoc. A què es deu aquesta decisió?

No és exactament deixar el grup, sinó reorganitzar la meva vida laboral. Això volia dir fer net; agafar el grup on estava i posar tota l'energia que dedico a la feina i abocar-la en un sol grup. Quan tens quatre o cinc coses al cap les probabilitats de fer les coses bé són més baixes. Tot i que m'han sortit algunes cosetes, ara estic centrat únicament amb El Belda i el Conjunt Badabadoc.

Són les ganes que tenies ganes d'engegar un projecte en solitari?

No, perquè hi va haver un moment en què convivien aquests dos projectes. En un determinat moment, però, em va canviar la vida, perquè vaig anar a viure fora i he tingut canalla. En la reorganització vaig decidir que només em centraria en el meu grup.

Qualsevol cançó pot passar pels ritmes jamaicans?

No m'atreveixo a afirmar-ho, però puc dir que moltes sí. Si més no, s'ha d'intentar. Per exemple, ara n'hi ha una que tenim en reserva, que és Vitamina Sol d'Antònia Font. De fet, la lletra diu “T'estim, que jo volia fer un reggae / t'estim, crec que això és més un vals”. Doncs n'hem fet un reggae, a veure què passa.

Catalunya i Jamaica tenen algun nexe en comú?

Jo tinc una teoria molt estrambòtica. El nexe hi ha sigut sempre, des del rom fins als Doctor Calypso. De fet, Catalunya té un nexe amb tot el Carib. Hi ha una imatge que pot servir per entendre-ho. Si tu mires Catalunya quan era un imperi material (ara és un imperi espiritual), la situació dels Països Catalans respecte la Mediterrània és la mateix que té el Carib respecte l'Atlàntic. És una línia d'investigació.

L'acordió era un instrument perdut que s'ha posat de moda, de cop i volta?

Era un instrument molt marcat en uns territoris i unes situacions concretes. Si bé és cert que ha sigut al Pirineu on s'ha mantingut més aquesta pràctica, jo he trobat acordionistes a Castellar del Vallès i a tot arreu. Des de fa molts anys, hi ha hagut un moviment de revifalla que es basa en la figura de Francesc Marimon, l'Artur Blasco, el Jordi Roure... Ells han fet l'enllaç des d'una generació molt gran cap a una generació que hem vingut darrere i ens hem trobat això. Aquesta altra generació podria ser el Joan Garriga, la Núria Lozano, la Cati Plana o jo mateix. Nosaltres ho hem posat al nostre medi i pots tornar a generar una altra fornada d'acordionistes.

Es deu també al fet d'haver introduït l'acordió a ritmes rumberos o jamaicans?

Això és una manera d'analitzar-ho, però la gent sempre s'ha fet seu l'acordió. Si fa cent anys el que estava de moda era la masurca fa vint anys es feia ball d'envelat. Quan ens ha arribat a nosaltres, ens passava que ens agradava molt la rumba, el reggae o la cúmbia.

Els primers senzills que vau publicar tenien una fórmula de comercialització força peculiar, basada en l'intercanvi. Per què heu optat per aquesta opció?

És degut a dos motius. El primer és que el preu de cost era molt baix, d'aproximadament un euro. Per tant, per quant el vens? A més, com que fèiem versions i era material d'altres persones, feia una mica de cosa cobrar. Per tant, vam optar per la fórmula de l'intercanvi. Això ha generat unes relacions molt maques perquè venia gent amb una ampolla d'oli, fuets, o fins i tot algun fuster que ens volia arreglar alguna cosa. Ha sigut bonic mentre ha durat.

Quina és la cosa més estranya que us han donat?

Els diners eren un mecanisme de defensa, i amb l'intercanvi has d'entrar en negociacions, la qual cosa és molt interessant. A nivell humà i econòmic, generava coses molt interessants. Jo recordo coses molt maques, com pastissos casolans, ampolles d'oli, sobrassades casolanes o un fuster que em va arreglar una peça de l'acordió. També hi havia ofertes que interessava a algun membre del grup i als altres no. Un dia va venir un noi amb una col·lecció de targetes de restaurant. A mi no em va dir res, però el bateria va embogir perquè deia que sabria on anar a menjar a cada poble que visités.

En més d'una ocasió, t'hem sentit llançar dures crítiques contra l'estat actual de Barcelona. Al teu bloc, per exemple, parles de la “malaurada capital del país” i esmentes que “el nostre país és un camp de concentració pels aborígens”. Què significa això?

T'ho diré amb un vers molt bonic d'un poeta basc. Ell explica com puja a dalt d'una muntanya, on es veu força tros del País Basc. Koldo Izaguirre li diu a la seva filla: “Tot això és nostre, però no és nostre”. Això passa a tot Catalunya, però la gravetat a Barcelona és diferent. Una capital és un referent pel país, i ara Barcelona és dels espanyols. Dic dels espanyols i no dels castellans, perquè hi ha molts castellans que saben on són i molts catalans que, en canvi, no ho saben. Els catalans tenim un problema sentimental amb Espanya, i fins que no entenguem que estem educant un fill yonki, no ens en sortirem. És un fill que entra a casa, et fot una pallissa, et roba la cartera i encara el defensem. Quan parlo de Barcelona, ho dic perquè me l'estimo molt. En aquest sentit, penso que els catalans tenim esquizofrènica, i és que encara estem intentant jugar la Lliga dels Estats. Però en canvi, si juguem la lliga de les Nacions sense Estat, som els campions.

Però l'objectiu suposo que és jugar algun dia la Lliga de Campions.

Evidentment. Et faré un aclariment que passo de fer-lo a altres llocs: a mi m'és igual les cultures que hi hagin a Catalunya. Tant me fa. El problema és quina és la cultura comuna referent. La llengua comuna ha de ser el català, i això a Barcelona trontolla molt, però com a tot el país. És un lloc on pots posar un detector de nacionalitat.

La Catalunya real és a Barcelona, a Sabadell o a Àrseguel?

És tot. La realitat és el bar d'aquí baix on hi pugui haver-hi segons qui, un lloc on sí que et respectin... Hi ha totes les variants. Afortunadament, el nostre país és molt variat i pretendre que hi hagi un lloc on la cosa estigui solucionada de manera rodona, no m'agrada. Cada comarca té una fórmula i una manera d'estar en aquell territori. En definitiva, s'hi ha de sentir bé. En aquest sentit, una coló no pot ser feliç a Catalunya, i un colonitzat tampoc. El coló té la impressió que hi ha massa catalans, i el català a l'inrevés. Això és una guerra continua. Si a Espanya els hi fem nosa i a nosaltres ens fa nosa Espanya, proposo acordar una solució perquè cadascú corri per la seva banda.

Fa uns dies, vas ser un dels artistes participants al concert Fem sonar les Musiquetes, un concert de suport a les escoles La Bressola. El nord de Catalunya és un territori català, malgrat tot?

No ho sé. Quan veus que allà els catalans tenen molt clar quin és el seu país, i aquí passa justament a la inversa, et preguntes què passa. Al Principat de Catalunya no hi ha escoles amb referent català, i allà hi ha 700 nens escolaritzats que els hi diuen que Barcelona és la capital del seu país. Alguns diuen que al País Valencià la cosa està molt fotuda, però si hi vas i t'ho mires, trobaràs poblacions com Xativa on tot és molt diferent. Al País Valencià hi ha un esport genuí com la pilota valenciana. Potser no estan tant fotuts, en segons què.

Fa tres anys, durant un concert de Mesclat a la Festa Major de Sant Eudald de Ripoll, vas irrompre al mig de la cançó d'en Serrallonga anomenant els consellers que aleshores tenia Esquerra al govern.

Ho vaig fer perquè van llepar. No ho deia a la contra, sinó en el sentit de “pobres bèsties que s'han fotut a la gola del llop”. L'altre dia vaig començar el recital amb totes les persones que van anar a defensar la candidatura de Madrid 2016, com a caiguts en combat. En aquest sentit, ho deia per tota la gent que va intentar salvar el país i es va ajuntar amb males companyies.

Més recentment, has estat un dels signants d'un manifest perquè la CUP es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Aquesta pregunta m'agrada, perquè això és mentida. Jo no vaig signar aquest manifest. Me'l van enviar i no vaig respondre a la proposta. Això és una qüestió de la CUP, i si decideixen una cosa em semblarà molt bé. Jo no l'he signat, perquè penso que ho han de decidir ells, i m'alegro que decidissin el que decidissin, facin la feina en la mateixa direcció. Ja vaig traslladar a la CUP la meva queixa interna. A més, formalment tenia defectes. La CUP no pot dir que es presenta al Parlament, ha de dir que es presenta al Parlament de Catalunya, al Consell Balear i a les Corts Valencianes. Si no és així, llavors estem parlant d'Espanya. Si apliques el concepte de Països Catalans a tot arreu, arribes a aquestes conclusions. Aquí hi havia una mancança ideològica molt greu. Si no, aquests mapes que estem penjant què són?

De fet, moltes vegades es confon el terme de Catalunya amb el de Països Catalans.

Clar, perquè hi ha una línia que defensa que el nom del país ha de ser Catalunya. En aquest sentit, jo m'hi apunto, però ho entenc com una voluntat. Els sentiments reals són federats, i si no entenem que cada sentiment té diversos adjectius, no ens en sortirem. És veritat que tenim una mica de dubtes en la nomenclatura, i per això hi ha multitud d'assajos en aquest sentit. A Mallorca diuen: “Un menorquí, un eivissenc, un valencià, un català i un foraster”. Això ho explica tot.

Immersos en el Cas Palau, i quan sembla que mitja Catalunya hi estigui esquitxada, lamentes que Fèlix Millet no hagués desviat fons cap a artistes del país com Carles Belda?

El que lamento és que no hi hagi més Fèlix Millet. N'hi ha d'haver vint d'aquests, però amb el nostre sentiment de país. Una vintena de Millets sabent a quin país estan ens farien molt servei. Hem de tenir guerrillers i mafiosos, i la catalanitat viu d'això. Nosaltres vivim dels maquis i dels falangistes, i això és cert. Tot i això, el falangisme juga dins d'una òrbita espanyola. És com el PSC, que marca la el punt de referència de l'espanyolitat. Des d'Unió Democràtica, que fa frontera, tota la resta és catalanitat. Al PP mallorquí, que és d'adscripció totalment espanyola, hi ha la mateixa gent que podria haver-hi a Convergència i Unió. Fins i tot, dins de l'espanyolisme ranci, hi ha gent catalana. Per això, de Millets, una vintena.

Què et sembla el retorn als escenaris del teu company Francesc Ribera Titot amb Brams?

Fantàstic.