L'any passat vas treure el teu segon disc, Teoria del Caos, que ha rebut els premis Enderrock 2008 al millor disc de cançó d'autor i millor artista de cançó d'autor. La teva és una projecció meteòrica, si tenim en compte que fa poc més de cinc anys que estàs en actiu.

La veritat és que no ens podem queixar, no. Vam traure el nostre primer disc l’any 2005 i no hem parat de fer concerts des de llavors. Supose que la capacitat d’adaptació de la nostra proposta musical juga al nostre favor: podem actuar en format minimalista (guitarra, violí i veu) per a centres autogestionats, ateneus populars i locals associatius, en format de grup de pop-rock (bateria, teclats, baix, guitarra, violí i veu) per a festivals a l’aire lliure i sales de concerts, o en format de quartet de corda per a auditoris i teatres. Això fa que tinguem molts concerts al llarg de l’any i que, a poc a poc, a base de feina, feina i més feina, ens anem fent un lloc en l’escena musical dels Països Catalans. La veritat és que estem molt contents amb la resposta del públic. De fet, els dos premis que comentes ens fan especial il·lusió perquè són premis per votació popular, la qual cosa implica que la nostra proposta arriba els espectadors i els agrada: què més pot demanar un artista?


Darrerament, ha aparegut una escena de cançó de protesta que inclou a artistes com Feliu Ventura, Cesk Freixas, Josep Romeu o tu mateix. Què diferencia a Pau Alabajos de tots aquests músics que esmentàvem?

Si bé és cert que tots els autors que esmentes partim d’una tradició de cançó denúncia que es va conrear durant el final del franquisme i la transició, amb noms com Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet o Ovidi Montllor, he de dir que la nostra proposta està molt definida pels arranjaments clàssics de Laura Navarro, que és l’altre 50% d’aquest projecte musical. Barregem, per tant, una tradició clàssica amb el concepte de cançó com a vehicle d’idees i emocions, com una ferramenta de la dissidència. Els instruments de corda com ara el violí, que tenen una capacitat expressiva especial, ajuden a transmetre, amb tots els ets i els uts, la intencionalitat dels textos que jo escric. Em considere abans poeta, que no músic...

    
La teva trajectòria és similar a la del cantautor Cesk Freixas, una persona amb qui tens una vinculació professional i personal. L'escena de la cançó de protesta s'ha de construir a partir dels lligams entre les persones que la conformen?

Indubtablement. La veritat és que és tot un privilegi poder compartir escenari i cartell amb Cesk Freixas, que a banda de ser un artista al que admire molt, també és amic meu i compartim una visió del país, veiem les coses d’una manera molt semblant. Amb els altres artistes, si bé no tinc una relació tan directa, hi ha molta cordialitat i ens ajudem en el que podem. Com que el nostre objectiu és expressar unes idees i canviar el món que ens envolta, en la mesura de les nostres possibilitats (per descomptat!), i no busquem el negoci o fer diners, no existeix eixa competitivitat que es dóna en altres mercats culturals... Intentem treballar en xarxa i tenim un projecte de fer una associació que aplegue tots els cantautors que ens expressem en català i que entenem la música com una eina de transformació social...


Estàs preparant ja noves cançons per a un hipotètic tercer disc?

Sí, ja estem fent en directe una cançó inèdita dedicada a Guillem Agulló, Carlos Palomino i tantes altres víctimes del feixisme. L’acabem de traure del forn, com aquell que diu, encara no té ni títol, però ja l’hem inclòs al repertori. Quan tinc un moment lliure, que no és amb molta freqüència, em pose a tocar i a escriure i ja tenim algunes cançons del tercer disc mig perfilades... Però no desvetllarem més secrets!

    
En quina zona dels Països Catalans té més acceptació la teva música?

Doncs la veritat és que hauria de dir que en totes per igual. Potser al País Valencià tenim una acceptació més gran, tenint en compte la nostra procedència i que moltes de les cançons que interpretem parlen de la situació política concreta del País Valencià, que és la que millor conec, de primera mà. Però al Principat, a les Illes i a Catalunya Nord, sempre que hi actuem ens sentim com a casa, els espectadors ens transmeten la seua escalfor i no notem la diferència...


Creus que el fet de ser del País Valencià i d'ideologia independentista t'atorga alguna mena d'avantatge, a nivell d'imatge, si tenim en compte que el País Valencià és una zona més espinosa per a la pràctica de la música en català? La gent potser valora més aquesta actitud de rebel·lia.

Ací tot es fa des de les trinxeres, però no hem de traure les coses de mare. El fet que tinguem les institucions en contra fa que els músics valencians prenguem consciència i treballem conjuntament, units, i que aguditzem l’enginy per plantar cara a eixe hàndicap que és la marginació del govern valencià. No sé quina imatge dec projectar cap a l’exterior, però no crec que hi haja molta diferència entre la rebel·lia d’un mallorquí, d’un barceloní o d’un torrentí. Rebel és qui s’enfronta als seus propis dimonis, vinguen d’on vinguen...


Cantar en català és una decisió presa des de l'inconformisme?

Per a mi és un acte de naturalitat. Cante en català perquè pense en català, somie en català, estime en català i no m’ho he plantejat mai d’eixa manera, com un acte d’inconformisme. És cert que cantar en català significa dir adéu a certes plataformes de promoció cultural, però com et deia abans, la nostra voluntat no és el negoci o fer diners i no adaptem la nostra proposta a les necessitats del mercat, sinó que construïm un projecte musical adaptat a les nostres pròpies necessitats i si funciona en el mercat bé, i si no també. En eixe sentit, ens sentim molt còmodes, perquè la tria artística depén exclusivament del nostre criteri.


Hauria sigut més fàcil, per a la teva carrera musical, fer-ho en castellà?

Paradoxalment, pense que no. Almenys des del País Valencià. Has de tindre en compte que Madrid i Barcelona són els dos focus d’indústria cultural més importants de l’estat. És on es troben la major part de sales de concerts, revistes musicals, televisions i ràdios. En canvi, València és una ciutat que manca de totes eixes infraestructures, podríem dir que és un desert cultural, molt en la línia de les polítiques culturals del PP, que governa des de fa més de 12 anys. Si no fóra pels col·lectius de base, els ateneus populars i les associacions cíviques, no tindríem pràcticament concerts: són la nostra Generalitat Valenciana Alternativa, la nostra Conselleria de Cultura en l’exili interior. Per això dic que cantar en castellà o en anglès des de València significa que, o te’n vas a Madrid o a Barcelona, o has d’arrossegar-te per la precarietat dels pubs i sales de concerts, mal pagats i amb unes condicions lamentables. Nosaltres, els que cantem en català, tenim a Escola Valenciana, tenim als Casals Jaume I, tenim als col·lectius de base de comarques. Els que canten en anglès, castellà o francès no disposen d’eixe recolzament!


Actualment, ostentes el càrrec de secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià. Tota la música en valencià que s'ha fet darrerament ha begut de la influència de l'Ovidi?

L’Ovidi sempre serà un referent per a nosaltres. L’hem agafat com a bandera perquè la seua història és molt il·lustrativa: quan interessava utilitzar-lo com a arma llancívola contra les despulles del règim franquista i la dreta rància, els socialistes van donar-li tot el seu suport, però quan aquestos arribaren al poder, ja no els interessava una mosca collonera, un artista que fiscalitzara la seua labora governamental, i aleshores apostaren per una cultura buida, sense continguts, sense idees, que idiotitzara la població. Mentrestant, aquells artistes que es van deixar la pell en cada aplec, en cada recital, passaren a l’underground més absolut. L’Ovidi ens recorda que la censura és alguna cosa més que un senyor amb trage i corbata retallant textos en la foscor d’un despatx durant els anys 60: aquells que es fan dir demòcrates també saben jugar a amagar idees perilloses...


En quina direcció treballa el Col·lectiu Ovidi?

El Col·lectiu Ovidi Montllor és una associació que va nàixer l'any 2004 amb l'objectiu de donar-li a la música en valencià la dignitat i la projecció que es mereix: d'una banda, això significa exigir a les institucions públiques i als mitjans de comunicació que ens presten l'atenció que ens mereixem, fent pedagogia i tombant prejudicis, travessant fronteres; d'una altra banda, el COM tracta també de cohesionar internament el sector dels músics i cantants que ens expressem en català, tot fomentant el treball en xarxa i les relacions fluïdes entre els professionals d'aquesta plataforma. Moltes coses han canviat des d'aquell primer tancament en el Palau de la Música de València el 2 de març de 2005, estem més units, més coordinats i anem a per totes!


Ara et volem sotmetre al particular tercer grau d'SMS25:


Una ciutat
València

Un país
El nostre

Un lloc on no hagis estat i que t'agradaria visitar
Palestina, aquest estiu tindrem oportunitat de fer-ho

Un artista o grup de música
Ovidi Montllor

Una lletra d'una cançó
M’aclame a tu (Ovidi Montllor)

On vas quan surts de festa?
A centres autogestionats, ateneus populars i altres locals associatius

I què acostumes a beure?
Sense mistela no hi ha revolució

El lloc més estrany on t'ho hagis muntat mai
En un provador d’una botiga de roba

Una ambició
Que la democràcia deixe de ser només una paraula gran i es convertisca en una realitat, amb cara i ulls.

Què li demanaries al president de la Generalitat valenciana?
Que deixe d’emprenyar amb el tema de la llengua i comence a promoure-la i a normalitzar-la, que és el que de veritat necessita la nostra cultura: compromís i dedicació.

Compartir: Menéame   0 Comparteix   0 Comparteix   0